Evocadora, suggeridora, lleugera, concisa. La definiria com el fruit d'un esperit clàssic amb un tarannà no convencional, ja que vinc d'una tradició secular però porto a terme les meves creacions amb un llenguatge fresc i informal.

Em baso en la mirada, miro arreu i són les sensacions que percebo les que guien el meu pinzell. Llavors tot comença amb una taca tractant de trobar la manera de traslladar aquesta petita sensació damunt la tela o el paper. Cerco convertir l'observació i les emocions en pintura sense caure en el parany del procés ni dels materials.

Jo diria que he pintat des de sempre. Ja de ben petit pintava amb molta afició, al punt que quan esgotava les meves pintures i papers acabava utilitzant les dels meus germans. La dèria de pintar m'ha acompanyat sempre, o sigui que més que no pas una raó el que m'ha mogut és la passió de pintar.

Des dels inicis he tingut un especial interès per la llum. El que ha anat canviant ha sigut la manera de tractar-la, he passat de donar importància a l'impacte de la llum sobre els cossos i els elements a donar valor a la llum que emana del color, dels cossos o bé dels ambients. També amb el temps s'ha anat accentuant una tendència a la síntesi i a la lleugeresa. Entenc el quadre com una conversa a on, quan està tot dit, una paraula de més –una pinzellada de més-distorsiona el missatge. Es pot dir que actualment la meva obra es mou, tot combinant-los, entre dos pols: l'estructura i l'atmosfera.

"El fet mateix de viure és per un artista una provocació constant i per mi viure i pintar són una sola cosa".

Sempre he sigut conscient de la necessitat de formació i de coneixement, puc dir que el meu primer projecte important va ser començar a prendre lliçons de pintura l'any 1974 al taller d'en Pablo Mañé. La següent fita seria la meva primera exposició important. Exposició on em presentava com artista professional al Museu Municipal de Mataró l'any 1981. Les dues coses, aprendre i obrir-me al món han estat el tret de sortida d'una vida dedicada a l'art i tot el que ha vingut després no ha estat altra cosa que una conseqüència lògica.
Els projectes creatius i expositius s'han anat encavalcant, calia mostrar el fruit de les recerques, el resultat de les inquietuds i compartir-los amb els amants de l'art. Això ha fet que per mi cada projecte i cada exposició fos important ja fos per mostrar les obres més compromeses com les més juganeres, el vessant més íntima com la més pública, les propostes més ambicioses i agosarades com les més serenes i discretes.