Sempre he volgut expressar artísticament la contradicció. Les meves escultures estan suspeses en aquell punt mig entre el que hi és i el que no hi és, el que es vol i el que es dol, entre el moviment i l’harmonia. El que més m’interessa és la persona, la identitat, el sentiment i, sobretot, la comunicació: per això per a mi és tan important la interacció entre obra i espectador.

Cada escultura és un personatge amb personalitat pròpia que té la seva identitat, però en realitat no representa ningú determinat. Pot ser qualsevol, un individu que et mira i t’interroga el que et preguntaries a tu mateix. Són peces que es poden mirar de dues maneres diferents; de lluny, on veus en el moviment un petit gest subtil o en la fermesa d’una postura el seu tarannà, i de a prop, en què pots comunicar-t’hi de tu a tu.

La meva obra és a voltes trista, però és ambigua i té un punt d’esperança. Parlo d’emocions, de limitacions, de joc, de comunicació, d’etapes, de decisions, de silencis, d’infàncies, d’il·lusions, d’esperances... A les exposicions vull crear espais en què el silenci de les escultures aturin el temps uns instants per que puguem contemplar, escoltar-nos i veure’ns a nosaltres mateixos.

Ens podries explicar com és el teu procés creatiu?

Treballo per temes fent sèries que m’interessen, sempre amb un punt d’intuïció. No deixo els temes tancats, i així sé que sempre els puc reprendre, talment com passa a la vida. Faig petits esbossos de dibuix o escultures que de vegades sols puc entendre jo, però que em serveixen de punt de partida. Em fixo molt en les mirades i els moviments subtils que defineixen els personatges.

En dibuix, treballo grafit i carbonet i amb escultura em trobo molt còmode treballant amb el fang (tot i que després les passo a bronze), ja que m’ofereix tota la seva frescor, textura, color i possibilitat de moviment. També utilitzo la fusta treballant-hi directament i deixant la textura de la motoserra, així com també, encara que menys, la pedra, material que m’engoleix i m’atrau.

De petita sempre em deien que dibuixava molt bé, cosa que jo no creia tot i que m’hi esforçava molt. De fet, quasi avorreixo el dibuix. Sí que és veritat que sempre m’ha agradat treballar amb les mans, fer manualitats, però mai hauria cregut que em podria dedicar a l’escultura. Vaig estudiar Belles Arts per a la pintura, però no m’hi he dedicat mai. El primer dia que vaig tocar el fang, vaig saber que era allò el que volia fer: em sento dins l’espai, dins l’escultura, envoltant-la acariciant-la, fent-la i desfent-la, l’espai que ocupa és el meu i a la vegada jo també soc part del seu espai.

Com ha evolucionat la teva feina al llarg dels anys?

La meva trajectòria artística, tot i que sempre s’ha mantingut dins de l'art figuratiu, ha passat per diverses fases. El més important ha estat sempre l’expressió humana. Però, inicialment, aquesta expressió l’aconseguia a través de la representació del moviment del cos, dels ritmes, deIs equilibris i de les tensions de les formes. EIs cossos estaven més acabats i eren més compactes. Donava més importància al concepte de massa, amb formes arrodonides. Més tard, una s'adona que aquesta força interior no s'ha de transformar necessàriament en moviment, sinó que n’hi ha prou amb un simple gest, encara que sigui tímid. Cada una de les peces és un món, com una persona individualitzada que té força suficient per mirar i ser mirada i el seu silenci la fa escoltar.

Actualment, la meva obra es va obrint cap a altres camps expressius. Una escultura no és sols un objecte físic i tancat: la seva importància radica en el que transmet i això és una qüestió immaterial i invisible.