Des de fa més de deu anys, treballo amb la teatralitat de la vida quotidiana i intento qüestionar la representació del subconscient col·lectiu a partir de fugir de l’aspecte merament nostàlgic. A la posada en escena d’aquestes imatges (comuns i intemporals), miro de reconstruir un passat recent que a poc a poc va esvaint-se de la memòria, així com d’enllaçar qüestions genealògiques personals amb una possible experiència col·lectiva compartida. L’enquadrament és tractat com a una escenografia poblada d’actors anònims que interpreten els seus papers davant les cortines d’un teatre imaginari.

"L’enquadrament és tractat com a una escenografia poblada d’actors anònims que interpreten els seus papers davant les cortines d’un teatre imaginari"

El punt de partida és gairebé sempre fotos trobades o fins i tot “frames” de pel·lícules amateur. Crec que l’ús contemporani d’evidències i rastres documentals brinda una nova dimensió i una nova vida a la imatge. M’agrada interpretar-ho com a un regal que vull compartir amb l’espectador. Durant molt de temps vaig treballar amb àlbums familiars propis, però va arribar a un punt que aquest material em va semblar que perdia frescor, a banda que, moralment, també m’era complicat exposar i vendre quadres de personatges molt propers a mi. Per això vaig voler recuperar la mirada neta i el moment màgic que suposa el descobriment d’una imatge desconeguda. Vaig començar a buscar a mercats, encants i a alguns arxius privats, que són els llocs principals d’on recol·lecto les imatges d’arxiu. En aquest sentit, potser és important dir que quasi mai faig servir internet, perquè m’agrada tenir l’exclusivitat d’una imatge en concret. Darrerament, i en realitat per continuar treballant en un univers d’imaginari col·lectiu i ara de nou familiar i personal, la meva visió s’està ampliant a uns referents no només d’imatges, sinó de relat també escrit. Em fixo especialment en obres de literatura popular infantil escandinava, lectures que van formar part de la meva educació sentimental com Astrid Lindgren, Tove Jansson i Selma Lagerlöf.

Sí, inevitablement. La línia de treball que duc ara la començo a desenvolupar havent passat per l’Escola d’Art i Disseny Llotja i, posteriorment, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. El 2002, vaig començar a tancar-me al taller i a poc a poc em vaig anar desvinculant del graffiti. Recordo que va ser gairebé per atzar que comencés a treballar amb imatges d’arxiu. Al principi, partia d’anuncis trobats a revistes espanyoles dels anys 50. Ara que ho penso, la premissa era força pop, propera a Larry Rivers o al Segal més pictòric. Després d’un any de treballar amb fonts publicitàries trobades, me’n vaig adonar que la meva verdadera obsessió no eren només els somriures falsos i la teatralitat de la publicitat, sinó la posada en escena que reproduïm sempre només pel simple fet de tenir una càmera davant, fins i tot en àmbits familiars. Així, cap al 2003 em vaig decantar per la imprevisibilitat de la fotografia familiar (realitzada sense pretensions artístiques) com a font documental per a la meva obra.

Recordo amb il·lusió el 2005, any de la primera venda important i també el de les meves primeres exposicions, com la celebrada a la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya. També recordo amb especial estima l’any 2012, en què vaig realitzar la primera exposició individual a París i vaig poder editar el meu primer catàleg, a la República Txeca. I, més recentment, destacaria l’any 2016, amb la sorpresa i posterior satisfacció per rebre el Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot… Però la veritat és que, al llarg dels anys, han estat moltes exposicions, murals arreu d’Europa i tot d’experiències positives, així que m’és difícil destacar-ne només algunes.