Al taller de Miquel Wert
 b&w.jpg)
Com definiries la teva obra?
Des de fa més de deu anys, treballo amb la teatralitat de la vida quotidiana i intento qüestionar la representació del subconscient col·lectiu a partir de fugir de l’aspecte merament nostà lgic. A la posada en escena d’aquestes imatges (comuns i intemporals), miro de reconstruir un passat recent que a poc a poc va esvaint-se de la memòria, aixà com d’enllaçar qüestions genealògiques personals amb una possible experiència col·lectiva compartida. L’enquadrament és tractat com a una escenografia poblada d’actors anònims que interpreten els seus papers davant les cortines d’un teatre imaginari.
"L’enquadrament és tractat com a una escenografia poblada d’actors anònims que interpreten els seus papers davant les cortines d’un teatre imaginari"
 b&w.jpg)
Ens podries explicar com és el teu procés creatiu?
El punt de partida Ă©s gairebĂ© sempre fotos trobades o fins i tot “frames” de pel·lĂcules amateur. Crec que l’ús contemporani d’evidències i rastres documentals brinda una nova dimensiĂł i una nova vida a la imatge. M’agrada interpretar-ho com a un regal que vull compartir amb l’espectador. Durant molt de temps vaig treballar amb Ă lbums familiars propis, però va arribar a un punt que aquest material em va semblar que perdia frescor, a banda que, moralment, tambĂ© m’era complicat exposar i vendre quadres de personatges molt propers a mi. Per això vaig voler recuperar la mirada neta i el moment mĂ gic que suposa el descobriment d’una imatge desconeguda. Vaig començar a buscar a mercats, encants i a alguns arxius privats, que sĂłn els llocs principals d’on recol·lecto les imatges d’arxiu. En aquest sentit, potser Ă©s important dir que quasi mai faig servir internet, perquè m’agrada tenir l’exclusivitat d’una imatge en concret. Darrerament, i en realitat per continuar treballant en un univers d’imaginari col·lectiu i ara de nou familiar i personal, la meva visiĂł s’estĂ ampliant a uns referents no nomĂ©s d’imatges, sinĂł de relat tambĂ© escrit. Em fixo especialment en obres de literatura popular infantil escandinava, lectures que van formar part de la meva educaciĂł sentimental com Astrid Lindgren, Tove Jansson i Selma Lagerlöf.
El procĂ©s creatiu ha patit, aixĂ, una evoluciĂł.
SĂ, inevitablement. La lĂnia de treball que duc ara la començo a desenvolupar havent passat per l’Escola d’Art i Disseny Llotja i, posteriorment, per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. El 2002, vaig començar a tancar-me al taller i a poc a poc em vaig anar desvinculant del graffiti. Recordo que va ser gairebĂ© per atzar que comencĂ©s a treballar amb imatges d’arxiu. Al principi, partia d’anuncis trobats a revistes espanyoles dels anys 50. Ara que ho penso, la premissa era força pop, propera a Larry Rivers o al Segal mĂ©s pictòric. DesprĂ©s d’un any de treballar amb fonts publicitĂ ries trobades, me’n vaig adonar que la meva verdadera obsessiĂł no eren nomĂ©s els somriures falsos i la teatralitat de la publicitat, sinĂł la posada en escena que reproduĂŻm sempre nomĂ©s pel simple fet de tenir una cĂ mera davant, fins i tot en Ă mbits familiars. AixĂ, cap al 2003 em vaig decantar per la imprevisibilitat de la fotografia familiar (realitzada sense pretensions artĂstiques) com a font documental per a la meva obra.

Podries citar-nos els projectes artĂstics i les exposicions de la teva carrera que consideris mĂ©s importants?
Recordo amb il·lusiĂł el 2005, any de la primera venda important i tambĂ© el de les meves primeres exposicions, com la celebrada a la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya. TambĂ© recordo amb especial estima l’any 2012, en què vaig realitzar la primera exposiciĂł individual a ParĂs i vaig poder editar el meu primer catĂ leg, a la RepĂşblica Txeca. I, mĂ©s recentment, destacaria l’any 2016, amb la sorpresa i posterior satisfacciĂł per rebre el Premi Internacional de Dibuix Ynglada-Guillot… Però la veritat Ă©s que, al llarg dels anys, han estat moltes exposicions, murals arreu d’Europa i tot d’experiències positives, aixĂ que m’és difĂcil destacar-ne nomĂ©s algunes.