La meva obra escultòrica té a veure amb la poesia visual. És alhora figurativa, surrealista i intimista. Està vinculada amb el tema de la construcció i l'arquitectura, i sempre està relacionada amb la persona humana. Aspectes sobre la ciutat, l'ésser humà i el seu entorn o la feminitat, així com la relació que tenen aquestes idees entre elles, em serveixen de fil conductor per formalitzar temes socials.

Formalment, incideixo amb elements arquitectònics a la figura humana en escultures de bronze, però també treballo amb materials propis de la construcció, com el ciment. La meva obra em permet representar el que observo dels trastorns del món contemporani alhora que incideixo en qüestions existencials sense deixar de buscar una estètica pròpia lligada a la poesia visual. Així, els cossos es trasnformen en estructures i les cares porten finestres i deixen passar la Llum. Objectes com les claus i les cadires també formen part del meu llenguatge... I l’exterior es converteix en l’interior. En definitiva, construeixo una nova arquitectura a partir d'elements o objectes que junts formen l'alfabet d'un llenguatge poètic propi.

"La meva obra em permet representar el que observo dels trastorns del món contemporani alhora que incideixo en qüestions existencials sense deixar de buscar una estètica pròpia lligada a la poesia visual"

El meu procés creatiu és com una conversa. Una conversa permanent entre els materials i les mans, entre la meva ment i el món. El procés beu de les observacions del meu voltant i de com les filtro. Escric i dibuixo les meves idees de forma intuïtiva en unes llibretes que després porto al meu taller, que és un lloc d'experimentació molt impulsiu, de vegades desordenat, on diverses disciplines i eines es toquen i s'enriqueixen: fusta ciment, ceres, motlles, joieria , serigrafia... És el lloc on les escultures neixen, evolucionen, dialoguen entre elles i tenen en comú uns temes que m'interessen.

Quan i per què vas començar a fer escultura?

Pertanyo a una família d'artistes. El meu pare, també escultor, sempre va tenir un taller i des de petita vaig començar a manipular fang i objectes. A l'hivern anàvem els dos a buscar objectes abandonats (per a nosaltres eren tresors) a una platja d'Itàlia on vivíem. El contacte amb la matèria i el seu significat va començar allà i es va quedar per sempre amb mi. Molt jove, em vaig adonar de la meva capacitat per crear i de la importància que això tenia per a mi. Vaig viure i aprendre de diferents escoles i artistes que em van portar a experimentar noves tècniques i materials. Mai no he deixat d'experimentar.

La meva feina ha evolucionat amb la vida. De ser més realista i figurativa al principi, s'ha anat convertint en més conceptual. Els materials m’han guiat. Vaig experimentar amb fang de molt jove i després amb bronze als Estats Units, i, més endavant, quan vaig arribar a Tarragona en època de crisi, vaig començar a experimentar també amb fusta, però sobretot amb ciment i formigó, perquè són materials que representaven el paisatge i la desolació que tenia al davant. També, potser influenciada per un dels meus mentors, Jiri Kolar, ajunto materials diferents en collages en tres dimensions. D'altra banda, crec que la meva obra sempre s’ha relacionat amb la literatura. Sovint em defineixo a mi mateixa com a una escultora literària. Els objectes es substitueixen per les paraules per formar poemes materialitzats. Escales i arquitectures amb un valor simbòlic s'imprimeixen en unes cares que es transformen en edificis sense deixar d’expressar una cosa molt humana, molt interior. Allò humà és sempre al centre de la meva obra, sens dubte.

¿Podries citar-nos els projectes artístics i les exposicions de la teva carrera que consideris més importants?

La primera exposició individual que vaig fer a París el 2001 en una galeria del quartier latin va ser important per acabar de tenir la sensació que estava en el bon camí; era la meva segona exposició personal, la primera l'havia celebrat a Cincinnati, als Estats Units. El projecte "Ciutat Blanca" al Museu d'Art Modern de Tarragona el 2006 va ser també un gran repte, sobretot per la magnitud física de l'exposició, el work en progress i per les dificultats de construcció i d'instal·lació.

Una altra de les exposicions que considero més emblemàtiques va ser la que vaig presentar el 2012 sota el títol de "Correspondages", Veletržní Palac, al museu d'art modern de Praga, després traslladada a Wroclaw a Polònia; es tractava d'una exposició personal conjunta relatant la meva relació artística amb el txec Jiri Kolar, poeta visual emblemàtic al seu país d'una gran influència per a mi. Dins dels projectes molt interessants hi va haver també col·laboracions amb altres artistes que em van brindar la possibilitat de gaudir de l’experiència de la col·laboració artística, així com la possibilitat de treballar amb altres formats com la fotografia. Finalment, també volia destacar l’oportunitat que vaig tenir el 2019 de poder exposar dues escultures de grans dimensions en un magnífic jardí a Normandia, treball que m'obre altres horitzons com pot ser el de l'escultura a jardins, parcs i a l'aire lliure en general.