És difícil… La veritat és que potser més aviat prefereixo deixar que siguin els altres, els que la contemplen, els que en parlin i la cataloguing. El que sí que puc afirmar és que tinc tendència a voler sortir de la zona de confort quan diríem que les coses van massa bé... De fet, just ara em trobo en un d'aquests moments: soc en un procés de reflexió que em fa mantenir de moment en la figuració tot i la forta atracció que sento cap a l'abstracció. En tot cas, el meu objectiu sempre ha estat el mateix: posar sentit a la rutina, intentar despertar-me amb ganes de fer alguna cosa que em faci vibrar, poder sentir que allò que faig tingui algun sentit almenys per a mi.

Ens podries explicar com és el teu procés creatiu?

Lent. I com que han estat molts anys treballant, aquesta pregunta típica té diverses respostes possibles... Acostumo a treballar amb documentació fotogràfica, imatges que em semblen interessants i que em fan sentir quelcom concret, una emoció concreta. Normalment, començo amb algun rostre i vaig construint la peça a mesura que la vaig treballant. Els últims temps, m’agrada no tenir res tancat i intentar ser lliure en el procés. Els mecanismes tancats et juguen males passades, perquè al final, si no et pares a pensar massa el perquè de la teva obra, pots acabar sent una còpia de tu mateix. Allò que fas és el que vols fer? Aquesta sempre és una pregunta incòmoda, però crec que te l’has de fer de tant en tant. Intento ser rigorosa i honesta amb la pintura, que per a mi és el mateix que ser rigorosa i honesta amb mi mateixa. 

Quan i per quines raons vas començar a pintar?

Amb certa regularitat i disciplina, a 25 anys. No hi va haver cap raó concreta: va ser una cosa que vaig tenir clar que volia fer. Pintar és vocacional, de jove no tenia ganes de parlar i preferia pintar, era més pràctic a l’hora de comunicar-me. Ara també em fan parlar... però el que a mi m'agrada és pintar.

¿Podries citar-nos els projectes artístics i les exposicions de la teva carrera que consideris més importants?

No considero res del que he realitzat massa important, però el que ha fet possible que hagi acabat fent exposicions, anar a fires d'art i, en general, que pugui viure de la pintura actualment, han estat els deu anys de psicoanàlisi del 2004 al 2014. Tenint en compte que el 2016-1017 vaig poder celebrar una exposició que em va permetre plantejar la possibilitat de viure de la pintura, puc dir sense dubtar-ho que aquests deu anys varen ser uns anys que van marcar un abans i un després en la meva carrera. Aquesta feina personal amb la psicoanàlisi és, sens dubte, la base de la meva pintura actual. Tinc una carrera molt curta i recent, en realitat: aquests tres darrers anys he passat de no tenir galeria ni vendes a treballar amb Gijon, Barcelona, Taiwan i Reus a Anquin´s, entre altres col·laboracions i participacions en fires d'art. El canvi ha estat tan ràpid que fins i tot hi ha hagut propostes que no he pogut atendre per manca d’obra i de temps.