Jaume MILLET
Barcelona, 1958
En observar l’obra de Jaume Millet (Barcelona, 1958), es podria pensar en un primer moment que és un artista dedicat a reciclar fusta vella, vidre i fragments de ruïnes. Tanmateix, aquesta seria una visió incompleta. Per a Millet, el temps és el fil conductor del seu pensament creatiu.
L’artista recorre a les ruïnes no només com a materials, sinó com una manera de revelar que l’espectador ja no és contemporani de les traces que observa—traces que han perdurat fins al present. Aquests vestigis d’un món absent, desvinculats de la seva funció original i oblidats en el seu passat, confronten l’espectador i el transformen en testimoni d’un temps perdut. A través de la transparència del color en capes i del vidre, aquesta distà ncia temporal es fa perceptible.
El seu procés creatiu es defineix per l’acumulació de capes de pintura, aixà com per un desplaçament en la concepció del temps: d’una cosa externa i cronològica a una cosa interna i experiencial.
