Hem vingut a  Palafrugell a  entrevistar Modest Cuixart sobre la petja de Gaudí en la seva obra pictòrica.  Ara bé, dins el marc  en el qual  parlem, el magnífic menjador de la seva fantástica  mansió modernista  que  ell  atribueix a  Puig i Cadafalch,  costa  centrar  el  tema en Gaudí.La conversa fuig espontàniament, a cada instant, cap a  l'ebanisteria, els vitralls,  els   esgrafiats,   l'arrambador ceràmic,  els  llums...  Les  sessions de pintura  de  Modest  Cuixart  són  molt estrictes quant a l'horari.  Fins després de les set de la tarda  no atén  visites, i  més  tard  de  les  nou  del   vespre, tampoc. Així que més val anar de cara al tema... -Si us plau, Cuixart,  centrem-nos  en Gaudí... Per què Gaudí?  Home,  perquè  per a tots  els qui vam  fundar el Dau al Set,   Gaudí  era  ja  un  personatge emblemàtic.  Per això  Enric Tormo li va  dedicar  un número del Dau al Set.  Altra  gent del  voltant de Dau al Set,  com  Joan Prats o  Joaquim Gomis   també   fotografiar   Gaudí. Van fer  una  tasca  extraordinària. Però, de  totes  maneres,  no  estic molt d'acord  amb el seu  planteja- ment perquè es veu un  Gaudí molt fragmentat.   Es   veuen   els   seus racons més emblemàtics.  Sí. Hi ha un   gran   antecedent   de    moltes coses  de   l'art   contemporani   en pintura  i  escultura.  També.  Per a mi no hi ha una visió  total. Al meu entendre no cal aquesta  justifica- ció que es fa, sobre  fragments del Parc Güell,  per  exemple,  quan  es "Ai,  això  sembla de  Paul Klee,  ai, això sembla de Miró; ai, això  sem- bla de Pevsner; això podria ser del Moore...".Bé,  bé, bé... Si hi és  tot això, vol dir que el  geni  de  Gaudí és  tan   important que  pot   fins  i tot incloure aquesta visió, però no es veu la  visió  grossa,  important, de  totes les  formes  gaudinianes, la seva totalitat.

Les  analogies  entre  Gaudí  i  cuixart  es llegeixen  entreles  línies  del seu  discurs, malgrat que són dues genialitats formades en segles diferents. Quan  Gaudí va morir, Cuixart  tenia  mesos.  Gaudí  s'anticipa a l'abstracció, a  la  fragmentació,  la  seva obra ens transporta a artistes  posteriors, comenta   Cuixart,   quan,   en    realitat, sense fer-ho expressament,  parla per  ell mateix: Cuixart també s'acosta al pop-art, a l'informalisme, obre nous camis artístics, noves vies d'experimentació amb el  colla- ge-inclusió, la utilització de l'or... -Gaudí  en  nosaltres, en  mi  concreta- ment hi té una presència important. Jo tinc un conjunt d'obra que he anat pin- tant  en  el  decurs  dels meus ja  llargs anys, que  encara que no siguin  peces intitulades  amb  noms  gaudinians -al- guna pot ser que sí- són pintades pen- sant en l'heretatge, en la gran aporta- ció plàstica   de    Gaudí.  Naturalment, sota la meva òptica. Anem a  l'estudi,  a  contemplar  l'obra  in situ.  Baixem al  jardí  per una  escalinata amb balaus- trada, flanquegem  parterres adornats amb  peces de  mosaic hidràulic modernista...  Sempre  escortats  per  un immens pastor  alemany que no  para  de fer-li festes. A  dintre, de  seguida ve  un caniche  diminut  que el  seguirà  per  tot arreu fent una  fressa  divertida.  L'estudi és  impactant, pel  disseny, per les  grans proporcions, per  l'asèptic. És  diàfan, im- polut, no hi ha una taca de pintura, ni un pinzell, ni un tub fora de lloc... Veiem "La copa Gaudí", un dibuix en  tinta xinesa  que  fa  amb  un  estri  que   s'ha inventat ell mateix, a la punta del qual  hi ha  alguna cosa  semblant a un  fragment d'esponja.  És el  Cuixart  experimentador, que  domina  l'ofici  fins a  fabricar-se  ell mateix els instruments. Gaudí també ado- rava  els  oficis  artesans,  s'arremangava per forjar ferro i explicava als paletes com col·locar les fileres de totxo.